Esquema comparatiu de Hume i Nietzsche
|
HUME |
NIETZSCHE |
|
| Tendència filosòfica | Empirisme | Vitalisme |
| Coneixement | Percebem la realitat a través dels sentits, el coneixement és experiencial i les nostres impressions són el substrat de les nostres idees, que fonamenten el coneixement. | Confia plenament en els sentits com a font de coneixement però no podem empresonar les experiències en idees o conceptes. Només podem captar la realitat mitjançant metàfores. |
| Món | No podem estar segurs de l’existència del món perquè l’únic que coneixem són impressions però no sabem d’on venen. Qüestiona la realitat física però defensa que creure en la seva existència és necessari per la supervivència. | L’autèntica realitat és l’esdevenir, el món de la vida, que és una força, un poder, impossible de captar mitjançant conceptes. No té sentit buscar evidències de l’existència de la realitat, ja que no en podem tenir un coneixement objectiu. El coneixement objectiu del món és una ficció. |
| Déu | Directament no nega la seva existència sinó els arguments en què es basen altres filòsofs. No podem justificar la seva existència a partir del principi de causalitat ni tampoc a partir de la idea de Déu. | Idea de Déu és la gran enemiga, ja que ha estat l’instrument de repressió dels homes. Déu ha mort i amb ell tots els transmons inventats per la metafísica tradicional. Nega l’existència de qualsevol entitat superior a la realitat i la vida. |
| Ètica i moral |
Emotivisme moral. La bondat o la maldat només la descobrim quan al nostre interior hi trobem un sentiment d’aprovació o de reprovació d’una acció. Els homes desitgen actuar moralment perquè la vida bona produeix satisfacció i plaer, mentre que la vida deshonrosa produeix insatisfacció i malestar. El plaer i la utilitat són els factors que determinen l’aprovació d’una acció. |
La moral basada en els sentiments i les emocions és la moral dels esclaus, dels ressentits, de l’home decadent. Són esclaus, perquè basen les seves teories en allò vulgar: en el benefici que se’n treu d’una acció, en la utilitat. La moral noble, en canvi, és la d’aquells que són capaços d’assumir la vida amb tota la seva plenitud, reflecteix la capacitat creadora (no depèn dels sentiments). No rebutja el dolor. |
