Vocabulari

Enfocament de les capacitats: L’enfocament de les capacitats és una alternativa als enfocaments tradicionals de l’economia del benestar. Nussbaum defensa l’enfocament de les capacitats com un enfocament ètic des del principi, que es pregunta quines coses són aquelles que la societat ha de nodrir, protegir i defensar.

• Aquest enfocament està vinculat a la deontologia perquè sosté que perseguir el benestar mai ha d’implicar vulnerar els drets fonamentals de les persones.
• Concep cada persona com un fi en si mateix i no es pregunta pel benestar mitjà de la societat, sinó per les oportunitats disponibles de cada ésser humà (és en funció d’aquestes oportunitats que es pot definir l’èxit). Això significa que també està centrat en l’elecció o la llibertat perquè les oportunitats, les capacitats, són llibertats substancials.
• Està compromès amb el respecte a les facultats d’autodefinició de les persones. Intenta posar el focus en la qualitat de vida i la justícia social bàsica i també s’ocupa de la injustícia i la desigualtat social arrelades, en especial, a les manques de capacitats per causa de la discriminació o la marginació.
•  S’alinea amb els drets humans perquè també té l’objectiu de garantir condicions dignes per a totes les persones. Però a més a més, treballa perquè siguin efectius.

Enfocament del PIB: és l’enfocament tradicional de l’economia del benestar. Avalua la qualitat de vida d’un país amb relació al seu Producte Interior Brut. El PIB és un indicador econòmic que mesura el valor total de la producció d’un país durant un any. A partir d’aquest es compara amb el d’altres països i períodes: es considera que un PIB creixent indica una economia sana i un PIB estancat o en retrocés pot ser un indicador de problemes econòmics. Aquest model es troba especialment arrelat en l’anàlisi dels països considerats en vies de desenvolupament. Segons Nussbaum, les xifres del PIB són una mitjana que ignora la distribució real de la renda, exclouen la població pobra (en especial a les dones pobres) i no solucionen els problemes d’aquestes perquè, entre d’altres coses, quan assenyala una economia creixent, en realitat la riquesa acaba en mans de les elits.

Enfocament dels drets humans: enfocament que defensa que totes les persones tenen dret a certs drets centrals en virtut de la seva humanitat i que un dels deures fonamentals de la societat és el de respectar i donar suport a aquests drets. Segons Nussbaum, l’enfocament dels drets humans és vàlid, però és insuficient en alguns terrenys: no inclou els drets dels animals no humans, ha estat criticat per no prestar suficient atenció en temes de raça i gènere i, sobretot, es queda en paraules buides fins que l’acció dels Estats i les polítiques públiques els converteix en realitat. Per això ella proposa amb les capacitats, un enfocament que s’alinea amb els drets humans (perquè també té l’objectiu de garantir condicions dignes per a totes les persones), que intenta abordar els aspectes que aquest no tenia en compte, i que, a més a més, treballa per fer-los efectius; per Nussbaum, calen accions positives que garanteixin que les persones realment puguin exercir aquests drets. Per exemple, per erradicar el racisme i el sexisme als EUA cal alguna cosa més que el mer reconeixement formal d’igualtat de tracte per tothom.

Enfocament utilitarista: és un enfocament que mesura la qualitat de vida en funció de la satisfacció de les preferències. Nussbaum diu que té la virtut d’interessar-se per les persones (ja que les mesures es fan en funció del que les persones manifesten), per presenta 4 problemes fonamentals:

1. Igual que el PIB, agrega vides i pot justificar desigualtats si la mitjana general millora.
2. Redueix la diversitat de components de la vida a una única dimensió de «satisfacció» ignorant la pluralitat de valors (aquest és un problema que no té l’utilitarisme de Mill perquè amb la distinció qualitativa dels plaers admetia que la utilitat té dimensions plurals i garantia la posició dels drets polítics bàsics).
3. Ni les correccions de Mill poden arreglar el fet que les preferències també responen a les condicions socials (per exemple, les dones condicionades a rols subordinats no aspiren a res més, els ciutadans que per ser discriminats regularment interioritzen la seva categoria de «segona classe»).
4. Se centra en la satisfacció com a únic objectiu, i fent això infravalora la llibertat, considerant-la només un mitjà per la felicitat, per aconseguir la satisfacció, mentre que Nussbaum defensa que la llibertat és una finalitat en sí mateixa. Això fa que sigui inadequat per respectar la dignitat humana ja que aquesta exigeix autonomia i elecció. Cap estat passiu de satisfacció pot ser un objectiu apropiat pels éssers humans.

Enfocaments basats en els recursos: En aquests queda inclosa la teoria dels béns primaris de Rawls. Són els enfocaments que prioritzen la distribució igualitària dels recursos. Això, per Nussbaum, és positiu, però insuficient: la riquesa i la renda no són indicadors fiables de les oportunitats reals de les persones, ja que aquestes tenen necessitats diferents i desigualtats socials persistents. Per altra banda, igualar recursos tampoc elimina estigmes ni garanteix llibertats fonamentals.

Enfocaments basats en el contracte social: La teoria clàssica del contracte social parteix de l’observació que totes les estructures socials existents han vingut dictades per jerarquies artificials de riquesa, classe i prestigi, per això cal esborrar aquests avantatges artificials per veure quina societat escollirien els humans (la teoria de Rawls del vel de la ignorància és una versió d’això). Es demana que uns individus racionals seleccionin uns principis de justícia per la societat en que viuran. Segons Nussbaum, totes les teories contractualistes assumeixen una igualtat aproximada de poder físic i mental entre tots els participants, deixant de banda les persones amb discapacitats físiques i cognitives greus. Tampoc aborda la justícia dels animals no humans (ja que considera que no tenen drets polítics) i, per Nussbaum, qualsevol ésser amb capacitat d’acció i sensibilitat ha de ser considerat des de la justícia.

Conseqüencialisme: són els enfocaments o les ètiques que valoren la bondat d’una opció preguntat-se si maximitza les millors conseqüències. Aquestes estan definides a partir d’una teoria de quines són correctes i quines no, en funció d’una determinada concepció del bé. Un exemple d’aquesta perspectiva és l’utilitarisme.

Deontologia: Defineix els enfocaments o ètiques que parteixen d’una concepció del deure o l’acció correcte i permeten la recerca del bé només dins de les fronteres d’allò correcte. Un exemple d’aquesta perspectiva és l’ètica de Kant. Nussbaum diu que també l’enfocament de les capacitats està estretament vinculat a la deontologia.

 Capacitats (combinades): llibertats substancials. Són la resposta a la pregunta «què és capaç de fer, ser una persona?». Són la suma o combinació de les capacitats internes i les condicions de context social, econòmic i polític, per això també les anomena capacitats combinades. Són un conjunt d’oportunitats (interrelacionades entre si) que estan a disposició de la persona en un context i que li permeten poder escollir i actuar.

Capacitats centrals: els àmbits de llibertat que haurien de disposar les persones per poder gaudir d’una vida humanament digna. Nussbaum defensa que un ordre polític acceptable està obligat a procurar a tots els ciutadans un nivell llindar de les següents 10 capacitats centrals:

1.  Vida: poder viure sense morir d’una forma prematura.
2. Salut física: poder gaudir d’una bona salut, incloent-hi la reproductiva, rebre una alimentació adequada, disposar d’un habitatge digne.
3. Integritat física: poder moure’s lliurement, estar protegit d’atacs violents.
4.  Sentits, imaginació i pensament: poder desenvolupar habilitats intel·lectuals i creatives gràcies a una educació adequada.
5. Emocions: poder sentir vincles, estimar, experimentar el dol i tenir un desenvolupament emocional respectat.
6. Raó pràctica: poder reflexionar críticament; formar-se una concepció del bé i planificar la pròpia vida.
7. Afiliació: poder viure i relacionar-se amb els altres, mostrant empatia i contribuir a la comunitat.
8. Altres Espècies: poder viure en relació propera i respectuosa amb els animals, les plantes i el món natural.
9.  Joc o oci: poder riure, jugar i gaudir d’activitats recreatives per al benestar social i personal.
10. Control del propi entorn: polític (poder participar de forma efectiva en decisions polítiques que governin la nostra vida i tenir dret a la participació política a l’associació i llibertat d’expressió); i material (poder accedir a propietats i oportunitats laborals en condicions d’igualtat).

Capacitats bàsiques: fa referència a l’equipament innat de l’ésser humà. No s’ha d’entendre «innat» en el sentit que estan integrades en l’ADN. Hi ha aspectes epigenètics, com l’alimentació de les mares en l’embaràs, que condicionen el desenvolupament del nadons, per això Nussbaum les situa en l’àmbit biològic de l’ésser humà (no en el genètic).

Capacitats internes: habilitats o destreses adquirides al llarg de la vida que se situen en l’àmbit de l’aprenentatge. Són característiques personals (intel·lectuals, emocionals, personalitat,etc.) que són fluïdes, dinàmiques i que es van desenvolupant amb l’entorn. Exemples d’aquestes poden ser l’habilitat política apresa, les aptituds com a cosidor/a, la confiança amb un mateix, etc. Segons Nussbaum ,una de les tasques que correspon a una societat que vulgui promoure les capacitats humanes més importants és la de recolzar el desenvolupament de les capacitats internes a través de l’educació, l’accés als recursos, etc.

Funcionaments: les realitzacions actives de les capacitats. Segons Nussbaum, són l’altra cara de la moneda de les capacitats; són els sers i fers, els productes o materialitzacions de les capacitats. Podem entendre els funcionaments com el punt de destí final de les capacitats.

Conflicte, dilema tràgic: situació produïda quan dues o més capacitats xoquen perquè s’ha d’escollir entre capacitats; per exemple, si per l’alimentació de tots els pares han de fer que els fills treballin i no vagin a l’escola (i, per tant, no desenvolupin altres capacitats que s’adquireixen amb l’educació) això significa que, tot i vius, a aquests nens se’ls negarà una sèrie d’oportunitats futures que no es podran compensar ni amb diners ni amb res. Un dilema tràgic comporta que seguim el camí que seguim, actuarem de forma incorrecta amb algú. Des de la perspectiva de la justícia social bàsica quan es renuncia a una capacitat no suposa simplement «un cost molt elevat», sinó un cost qualitativament diferent (perquè les capacitats són heterogènies i totes tenen un valor intrínsec) que no es pot compensar amb res, per això és tràgic. 

Educació: segons Nussbaum, un element central de l’enfocament de les capacitats. L’educació actua com un ferment, com un catalitzador per fer créixer i exercir destreses (com la comunicació o la capacitat de prendre decisions). L’educació permet que les persones aprofundeixin en les aptituds que ja posseeixen i les converteixin en capacitats internes, en habilitats desenvolupades de tota mena. Les persones educades també tenen accés a millors oportunitats de feina, poden participar més activament en la vida política, social i interactuar productivament amb altres a diferents nivells. A nivell global, l’educació té un rol fonamental per combatre el desavantatge i la desigualtat; mitjançant aquesta, es poden superar barreres socials i econòmiques que dificulten el ple desenvolupament de les persones. A més a més, té un impacte específic en les dones, que els permet modificar les dinàmiques de poder a la llar, especialment en llocs on històricament s’han vist privades d’aquesta. Nussbaum no defineix com ha de ser l’educació (creu que un diàleg transcultural podria produir uns principis generals flexibles i adaptables), però assenyala algunes directrius:

• Ha de ser sensible al context (a la història i circumstàncies culturals), requereix atenció als detalls i èmfasi en els temes locals.
• No s’ha de limitar a l’alfabetització lectoescriptora i a la numèrica bàsica: es necessita molt més perquè contribueixi en el desenvolupament humà de forma significativa. Per això cal incloure humanitats i arts ja que amb aquestes es poden produir habilitats essencials pel foment d’una ciutadania democràtica responsable.
• Ha de ser obligatòria, pel cap baix, fins als 16 anys. Donat que obra les portes a una àmplia varietat de capacitats adultes i que els nens tenen les capacitats de lliure elecció encara immadures, els pares no han de tenir dret a decidir sobre si van a l’escola o no.